Feia temps que havia advertit que, en relació amb els costums, és necessari en algunes ocasions seguir opinions molt incertes tal com si fossin indubtables, segons he advertit anteriorment. Però ja que desitjava entregar-me només a la recerca de la veritat, opinava que era necessari que fes tot el contrari i que rebutgés com absolutament fals tot allò en el que pogués imaginar el menor dubte, a fi de comprovar si, després de fer això, no quedaria quelcom en la meva creença que fos enterament indubtable. Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error, vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que hi ha homes que s’equivoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com falses totes les raons que fins llavors havia admès com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui vertader, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: penso, així sóc, era tan ferma i segura que totes les més extravagants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.
Discurs del mètode, IV.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada