Segons els empiristes l'origen del coneixement són les impressions. La raó, que és com un full en blanc, l'única cosa que pot fer és rebre les impressions i relacionar-les. Així, la vida és un estat mental construït a partir de les nostres impressions.
De fet, només estam segurs de les nostres impressions. Per això, l'empirisme desemboca en l'idealisme. Per una banda, no podem estar segurs de sí allò que observem es correspon o no amb la realitat. Així, quan percebem l'objecte taula, no podem estar segurs de que la nostra impressió de la taula es correspon amb aquesta. Per altra banda, només coneixem allò de què tenim impressions. De Déu i de l'ànima no en tenim impressions. Senzillament, no sabem si existeixen perquè no els veim. No en tenim cap impressió. Així, diem que el límit del coneixement són les impressions.
A la pregunta, què és el jo, el subjecte, responen amb la seva tesi principal. Una persona és el conjunt d'impressions que té d'ella mateixa. És com ens percebem a nosaltres mateixos. Per un empirista seria aquest i no un altra el concepte d'autoconsciència.
En el fragment en què Shrek conversa amb al seu amic els tels de ceba corresponen a les impressions. Que passa quan s'acaben els tels de ceba, doncs que no queda res. No hi ha cap jo. El límit del subjecte són les impressions d'aquest jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada