dijous, 22 de setembre de 2011

DESCARTES I EL DUBTE


EL DUBTE ALLIBERADOR. LA IMPERIOSA NECESSITAT DE DUBTAR

    

Per  René Descartes (1596-1650), més que per ningú, filosofar és abans que res dubtar. Filòsof del s. XVII, escèptic, incrèdul i suspicaç en el seu Discurs del mètode ens parla de la necessitat de trobar un nou camí, que  en grec és mètode, per assolir la veritat. Vet aquí un petit fragment de les Meditacions Metafísiques en què ens parla de la possibilitat d'un geni maligne que ens estigui enganyant sobre l'existència del món, la veritat o el Bé:

Així doncs, suposaré que hi ha, no un vertader Déu -que és font suprema de veritat-, sinó un cert geni maligne, no menys arterós i enganyador que poderós, el qual ha usat de tota la seva indústria per enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i les altres coses exteriors no són sinó il·lusions i somnis, dels que ell se serveix per atrapar la meva credulitat. Em consideraré a mi mateix com sense mans, sense ulls, sense carn, sense sang, sense cap sentit, i creient falsament que tinc tot això. Romandré obstinadament fix en aquest pensament, i si, per dit mitjà, no m’és possible arribar al coneixement d’alguna veritat, almenys està en la meva mà suspendre el judici. Per això, tindré suma atenció en no donar crèdit a cap falsedat, i disposaré tan bé el meu esperit contra les males arts d’aquest gran enganyador que, per molt poderós i astut que sigui, mai podrà imposar-me res.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada